Batalla i guerres

Guillem Galceran II de Cartellà (Vall d’Hostoles, 1230-1305)

L’estirp dels Cartellà va ser un dels llinatges més destacats de les terres de Girona durant l’edat mitjana. Guillem Galceran II de Cartellà fou senyor dels castells d’Hostoles i de Puig Alder, originaris de la seva mare Ermessenda d’Hostoles, dels castells de Rocacorba, Cartellà i Falgons, per la part del seu pare Arnau Guillem de Cartellà, i dels castells de Creixell i Pontós pel seu enllaç amb Blanca de Creixell.

Els seus dots militars el van convertir en un fidel assessor de la corona catalano-aragonesa i en gran comandant de les forces catalanes durant les conquestes i batalles d’aquest període. Va prestar grans serveis a quatre comtes-reis: Jaume I, Pere II, Alfons II i Jaume II, així com a Frederic, rei de Sicília, que el va nomenar comte de Catanzaro.
El 1282 va participar en l’expedició de Pere II a Sicília i el 1285 en la campanya de l’Empordà, on va ser conseller militar de l’Infant Alfons. Va ser el cap dels exèrcits de Jaume II i de Frederic de Sicília en les guerres contra els Anjou, on trobem les seves grans gestes al capdavant de les forces catalanes. Va intervenir en la defensa de Gagliano i va alliberar Catània del setge de Robert d’Anjou. El 1297 el van nomenar governador de Calàbria i comte de Catanzaro. Després de la Pau de Caltabellotta el 1302 i el reconeixement del rei Frederic sobre Sicília, Galceran va tornar a Catalunya i es va retirar a Hostoles. Ramon Muntaner el va arribar a comparar amb el cavaller “Lancelot del Llac”.

Bernat II Margarit (~1340 — 1414/16)

A la família dels Margarit trobem un destacat llinatge de cavallers i nobles menors, si bé, van ser els membres eclesiàstics de la família els que van donar renom al seu llinatge durant els segles XV i XVI.
El vincle de la família dels Margarit amb Sant Gregori el trobem l’any 1337, quan Bernat de Margarit, ciutadà de Girona, va adquirir el Mas Vidal de Sant Gregori i les seves propietats, i va esdevenir batlle de sac d’aquelles que eren domini directe de la Pia Almoina. Durant més de 15 anys, Bernat va exercir d’expensor de l’infant Joan I i, pocs anys abans de la seva mort, de conseller.
Durant aquest segle, la família va progressar econòmicament i va ascendir en l’escala social de la noblesa menor. El seu fill, Bernat II de Margarit, va rebre el 1377 el privilegi de cavaller i va actuar com a conseller i escuder de l'infant Joan I. Va adquirir el dret d’escut familiar, al qual, anys després, es van incorporar les armes reials aconseguides pels mèrits del seu nét, el cardenal Joan Margarit. És en la descendència de Bernat II de Margarit, on trobem la continuïtat del llinatge dels Margarit a Sant Gregori, amb el seu fill Joan I Margarit i de Peguera (1380-1457).

Pere Joan Sala (Granollers de Rocacorba~1440/1445- Barcelona 1485)

La documentació existent sobre la biografia de Pere Joan Sala és molt escassa, ja que molts dels documents, d’àmbit rural, difícilment han arribat fins als nostres dies.

Segons l’escriptor Albert Parareda, Pere Joan Sala devia néixer entre el 1440-1445 a la Vall de Llémena, i es creu que era fill dels pagesos de remença d’un mas de Granollers de Rocacorba. Concretament, es parla del mas la Sala, per la coincidència del nom amb el cognom de Pere Joan Sala, així com per la inscripció a la llinda de la portalada que al•ludeix als avantpassats:

Successors de esta recordaus dels passats. Gaspar Sala me facit 1780

Pere Joan Sala va ser un dels lloctinents de Francesc de Verntallat, capitost de la remença gironina, que va tenir un paper clau en la defensa del setge de Girona el 1462, durant la Guerra Civil entre el rei Joan II i la Generalitat.

Si Francesc de Verntallat va liderar la primera revolta remença, entre el 1462 i el 1472, amb l’ajuda de Pere Joan Sala, aquest va comandar la segona revolta contra els mals usos senyorials, que es va iniciar el 1484.
La segona revolta va durar cinc mesos. Després d’iniciar diversos atacs en distintes poblacions del Gironès i la plana de Vic, estenent-se per l’Empordà i la comarca de la Selva, Pere Joan Sala va avançar amb un grup de 400 remences cap a Barcelona, per reunir-se amb els remences de Bartomeu Sala al Vallès. Amb l’ocupació posterior de Sabadell, Terrassa i Granollers, i l’aproximació cap a Barcelona, la ciutat comtal va aixecar la defensa i la persecució dels remences de Pere Joan Sala.
El 24 de març del 1485, Pere Joan Sala i els seus homes van ser vençuts per l’exèrcit de la ciutat de Barcelona a Llerona, cometent-se una gran massacre contra els pagesos. Empresonat i torturat a Barcelona, Pere Joan Sala va morir brutalment executat el 28 de març del mateix any, sense defensa i judici.
La segona revolta dels remences va representar un fet decisiu per aconseguir la implicació de la monarquia en el conflicte remença. El 1486 el rei Ferran II va dictaminar la resolució de concòrdia entre senyors i pagesos amb la Sentència Arbitral de Guadalupe. Aquesta sentència va posar fi a un conflicte que, segons Joaquim Camps i Arboix és considerat a Europa el primer aixecament organitzat de la pagesia que va aconseguir l’abolició de les servituds feudals i els mals usos. 

Pons Heras i Camps (Adri 1779- 1847)

Fill de Miquel i Caterina Camps, el 1802 va ser nomenat sotsdelegat de Monts dels pobles de Canet, Adri i Montcal fins el 1805. Amb la invasió napoleònica va ser nomenat comandant i cap dels sometents de la vall de Rocacorba. El 1811 es va casar amb Maria de Puig, esdevenint hereu i propietari del patrimoni de can Heras.

Josep Beltran (Granollers de Rocacorba s.XVIII-XIX).

Conegut com el Domer de Llorà, era prevere de Llorà i va assolir un gran prestigi per la seva intervenció com a guerriller durant la guerra de la Independència sota les ordres del general Álvarez de Castro. És recordat per la seva lluita al pla de Domeny, prop de la Jueria, contra un batalló francès el 17 de maig de 1809.